Nadal 09

Aquí un resum dels bons moments d'aquestes festes.

Sóc una fan incondicional dels meus nebots!! Però mireu-los: qui no ho seria???

Però no tot han sigut bons moments...

Les relacions entre persones no sempre són tal i com voldriem... I la dita de "dos no es barallen si un no vol", no me la crec...

Reflexionant sobre les relacions humanes he arribat a la conclusió de que hi ha 2 classes de persones: les que actuen amb malícia, i les que no ho fan.

Els que són del segon tipus, poden ser més o menys maldestres, és a dir se'ls pot donar millor o pitjor, però la intenció no és fer mal, i si ho fan després se'n penedeixen, ho demostren i intenten arreglar-ho (tot i que de vegades també de forma més o menys encertada, però la intenció hi és).

En canvi també hi la gent que actua amb malícia, que intencionadament es comporta de manera molt feridora; hi ha qui gaudeix de fer sentir malament a l'altre i qui tot i poder arribar a experimentar un sentiment semblant al penediment (ho sento, però em resigno a pensar que no té CAP mena de sentiment positiu), mai donarà un pas per alleugerir el patiment provocat.

No vull persones del tipus 1 al meu entorn. Em fan mal, em fan sentir malament i em fan dubtar de mi mateixa.

Afortunadament existeixen personetes que encara no saben què vol dir malícia, i gràcies a elles a mi també se m'oblida de vegades. Dono gràcies de que al meu entorn el nombre de persones del tipus 2 sigui molt més abundant...

En fi... decideixo quedar-me només amb les coses estupendes d'aquests dies!

Bon Nadal!!

Fröhliche Weihnachten!!

Eguberri On!!

Joyeux Noël!!

Merry Christmas!!

Feliz Navidad!!

Sitiada!!!!

Quin dia!!!! M'he llevat i estava tot nevat!!! Jo que pensava que anant tard cap a Vic em lliuraria... Però no... Abans de sortir de casa he trucat a l'insti i a tràfic, per preguntar per l'estat de les carreteres. Aparentment tot estava be... Però tampoc.

Sortir d'Igualada ja ha sigut tota una aventura. A l'entrada de la C-37 ja estaven el camió de la sal i el llevaneus. Els he seguit més o menys... Ja arribava ben bé mitja hora tard a Vic... Era el de menys, com a mínim volia arribar-hi sencera. A Salelles m'han parat el mossos (altre cop... al final ens farem amics!) que no es podia continuar, que hi havia un camió creuat al mig de la carretera. M'ha costat horrors arribar a la benzinera. He sortit del cotxe amb la idea d'anar a fer un té calentet, però... cagada roc, m'havia deixat la cartera a casa. Típic jo, ni diners pel meu poleo, ni documentació per la poli si me la demanava... Molt malament.

M'he posat a lo iaio guaita-obres a la carretera a mirar què passava. Com que no era la única allà de peu, ens hem posat a xerrar, a lo iaio també, de la situació. M'he fet amiga d'un bon noi, que s'ha apiadat de mi i m'ha convidat a fer un tallat. Per no ser mal educada no li he dit que no prenc cafè, i m'he pres el meu primer tallat en molts anys!!! Ecssssss, però com a mínim estava calent.

Al cap d'una hora ben bona ha tornat el mosso a avisar que la gent amb cadenes ja podia circular, els que no en teníem, si volíem també, però amb molta molta precaució. Com que ja amb prou feines arribava a les classes de la tarda, he trucat a l'insti i amb molt de seny m'han dit que me'n torni cap a casa, que era perillós i que no valia la pena arriscar-se. Així que he emprès el viatge de tornada, més d'una hora per fer 30 km de res... Però ho he passat fatal! Quin horror que et patini el cotxe d'aquesta manera sense poder-lo controlar!!!!!

Aventurilla de l'ultim dia de curro del 2009!!!!

Tinc poders!

Sempre m'he preguntat quin poder m'agradaria tenir si en pogués triar un. Vinga a pensar avantatges de l'un, inconvenients de l'altre i resulta que és molt més senzill que això, el poder m'ha triat a mi: sóc la dona invisible!!!! Uala uala uala!!!! Fer-me invisible al millor estil Pumuckl, no sentir ni fred ni calor, tafanejar converses alienes sense risc de ser descoberta, poder-me colar a cinemes, teatres, concerts... sense pagar entrada... UALLLLA!

"Quina passada!", es podria pensar... però no. Jo no. No sóc ni molt menys l'heroína de Marvel, més aviat sóc l'antiheroína. En lloc d'aprofitar el super poder per fugir dels pitjors moments, és precisament en aquests en els que la meva habilitat opta per abandonar-me. I així em deixa a l'estacada davant d'un món ple de mossos d'esquadra àvids per citar-me a jutjats o fer-me controls d'alcoholèmia; ple d'enquestadors amb la necessitat imperiosa de convèncer-me de que afiliar-me a qualsevol ONG de moda és el millor per salvar el planeta o de que els doni l'opinió sobre aspiradores de nova generació que mai provaré; o, en el pitjor dels cassos, ple de comercials que m'asseguren que la seva empresa em facturarà millor i menys que la que ja tinc, que es colen a casa meva, demanen beguda i es dediquen a comentar les fotos de família...

Però no sóc pas visible sempre, noooooooo! Quan estic fent cua i és el meu torn, no sé com, sempre apareix gent al meu davant; quan a la reunió d'equip docent he de dir la meva, ningú no em sent; quan em creuo amb algú interessant pel carrer... sense comentaris...

Resumint, que al final acabo sent visible per aquelles coses per les que voldria no ser-ho i invisible en aquelles situacions en les que tota jo clamo per ser vista. El món al revés...

Però, i què? No m'oblido de que hi ha gent que sí que em veu, i sobre tot: Tinc un super poder, que és el que compta!!!!

Sopar de Dones. 8 històries diferents. Sopar de Nadal. 8 formes de fer diferents. Amigues invisibles. 8 maneres d'entendre la sensualitat.

Gràcies per les històries, gràcies per les formes de fer, gràcies per les maneres d'entendre la vida, però sobretot, gràcies per les rialles!

Hay canciones recurrentes en la vida de una.

El primer recuerdo que tengo de ésta viene de lejos: verano, viaje, principios de la década de los 90, EEUU, familia, risas... Recuerdo que no entendía nada de lo que decía Paul Simon, pero con el ritmillo y la capacidad para inventar palabras en inglés había más que suficiente para hacer de esta song la banda sonora de gran parte del viaje.

Después la canción ha ido apareciendo en los contextos menos esperados: en el coche camino a Santander, en la discoteca (!!!!!), fiestas mayores, ... siempre dándole al momento un toque de buen rollo y haciéndome sonreír. Pese a entender ya algo de lo que canta, los vicios de las palabras inventadas aprendidas no son tan sencillos de erradicar...

Y sigue. Últimamente, Al vuelve a estar presente en mi día a día. A otro nivel, pero con resultados parecidos: el buen rollo se mantiene y la sonrisa a menudo se convierte en risa o incluso en carcajada. Aunque ahora entienda lo que dice a-quién-yo-puedo-llamar-Al, las palabras inventadas siguen estando a la orden del día. La verdad es que se agradece no solo poder escucharlo, sino poder compartir buenas conversaciones con él; se agradecen los consejos literarios, y los no literarios, la confianza y los aprendizajes, las frikadas y las aperturas de ojos... Traaaaanqui, no voy a listar aquí la infinidad de ítems a agradecer que podrían ocurrirseme!!!!! A quién le interesa ya lo sabe y a quien no... pues se lo pierde :)

Herzi, gracias por ser como eres, y por compartirte conmigo!!! Un placer...

"Dios no juega a los dados con el universo. Juega a un juego inefable de Su propia invención que podría ser comparado, desde la perspectiva de los demás jugadores [es decir, todo el mundo], con estar en una oscura y compleja variante del poker en una habitación oscura, con cartas en blanco, con apuestas infinitas y con un croupier que no te quiere explicar las reglas y que sonríe todo el tiempo."

(Terry Pratchett & Neil Gaiman, 'Buenos Presagios')

KarmicKoala

Amb mesos de retard, però per fi he aconseguit actualitzar a Karmic. I no només això! He aconseguit també, desfer-me de la resolució nefasta de 800x600 que em feia veure-ho tot com si tingués trillons de dioptries... Yuhuuuuuuu!!!!

Efectivitat del 100% en la meva primera actualització!!! Gràcies al meu servei tècnic online ;)

Tres dies contemplant el mateix panorama sense poder triar, acaben amb la salut mental de qualsevol...

Sort de la gent que m'envolta, encara que sigui des de la distància més distant o més propera, que em fan somriure i em fan oblidar el meu reclutament. Sort de la musica que mai deixa de sonar gràcies al meu iomega estupendo. Sort del Brownie i de la Cúmbia que em fan companyia sense infectar-se i que mai es cansen de córrer darrera del mateix picarol i així es distreuen i em distreuen a mi de passada. Sort dels meus duvedés (legals tots!!!), que m'ajuden a evitar la ... programació televisiva (no se m'acut cap adjectiu apropiat per descriure-la...). Sort d'internet... No calen més cometaris. I de nou sort de la gent que es comunica amb mi, que m'escriu, que em parla, que em fa sortir de l'aillament i m'ajuda a mantenir en equilibri la meva salut mental (suposant que alguna vegada n'hagi tingut).

No es justo...

No es justo... Después de meses esperando este puente, después de la semana infernal entre rueda de reconocimiento e inspección, boicot alumnil, preparación de papeles... Después de todo esto y más, merecía un puente con todas las de la ley, y no un puente con virus. Yo... tenía planes que el virus no tuvo en cuenta... Tenía ganas de hacer cosas, que el amigo se ha dedicado a limitar a sofá, manta, trivial, kleenex y tv basura... Cuando yo elijo dedicarme a eso, tiene un pase, pero cuando no te queda otro remedio... no es justo...

Llibertat!

Res més que una pèrdua de temps molt gran i nervis previs. Però després de fer moltes hipòtesis dels perquès de tot plegat, m'han deixat en llibertat sense fiança. Ufff!!!! No sé jo si coses com aquesta tenen gaire sentit, ni perquè sempre ens toca a gent com jo viure-les...